M'hagués agradat tenir la clau que vaig perdre, haver-me mirat bé al mirall quan ho havia de fer. Hi ha dies durs, dies que la panxa sembla una muntanya russa, que el meu cos no para de tremolar, que el meu cor em parla i em parla, i la meva raó no el vol sentir, no vol sofrir. Hi ha moments que guanyen la partida i caic, al fons, amb la foscor; i sembla que la soledat m'abraça. Em miro i em veig a un forat molt profund, molt fosc, mirant cap a dalt, esperant que algú em salvi, em llenci una escala o una corda.
Però mai ve ningú, només la soledat, que m'abraça fort i no em deixa marxar. La soledat és una companya dura, freda, calculadora, estepària; que et mata poc a poc, que posa el dit a les ferides per fer-les sagnar més i més i evitar que cicatritzin. Sembla que el sol no escalfés, que el cafè sap més amarg tot i posant-li més sucre de l'habitual.
Veus que les llums s'apaguen poc a poc, totes. Cicatriu sobre cicatriu, cor desfet més d'un cop. Tot sap a res, i res te sentit. Ay! No se que fer de mi, ja no em recordo quin era el camí.Pot ser l'esperança m'ha abandonat.
No m'agrada perdre, odio les derrotes. Tot el que has construït s'ha vingut avall, s'ha fet llenya. Et veus, però no et mires. Et sents, però no t'escoltes. Quan al final veus que has perdut l'amor, que tot s'ha trencat, ja no et queda res. Pot ser continues amb un "stand by", però ja no en saps quin és el motiu.
Són hores baixes, hores mortes, hores perdudes. Jo encara et recordo, de palm a palm, sencera. La teva mirada, els teus llavis, la teva olor, el teu tacte quan m'acariciaves, la suavitat de la teva pell. Tot era el que em feia morir i renàixer cada matí, però ja no hi ets, has volat lluny.
Aquí estic, morint-me cada dia una mica, enfrontant-me amb la soledat amb una espasa oxidada; enfrontant-me a l'oblit en la teva ment i el teu cor. Perquè sé que per a tu ja no sóc res, per a tu ja no sóc ningú. Perquè la nostra història, escrita encara a la meva pell, es perd pel temps i l'espai, es perd per a tota l'eternitat.
Era i ja no sóc, i tu, ets, sense mi al teu costat. És dur, dur, molt dur. Perquè ho veig, perquè ho sento; o millor, perquè ja no et sento. Perquè vaig rebre el cor, cremat , trencat; tot i el cartell que deia: "Benvinguda al meu cor, si us plau no trenquis res. :)".
Por, ràbia, soledat, pèrdua, nervis, ansietat, foscor. Paraules que m'evoquen el meu cos, la meva ment, el meu cor. Ara no sóc res, quan ho he sigut tot.
Hiván Ramone
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada