Fang

S’ensuma el fang a les voreres,

a les clavegueres i al camp.

Nosaltres, les desposseïdes,

ens haurem de tornar a alçar.

Si amb la porra i la falsa bandera ens hem de tornar a topar,

ho farem dignes i belles,

encara que a sobre ens quedi fang.

 

I en aquesta hora que arriba

la veu tornarem a alçar,

i sota la negra bandera,

tronarem a lluitar.

 

Que són ells els més culpables,

plens de merda i de calç,

però el foc d’aquesta terra

han de tornar a tastar.

 

Que poc ens importa la mort,

si ninguna de nosaltres queda,

doncs la llum en aquesta vorera

com un llamp ens ha de reviscolar.

 

I encara que no hi haja poetes,

bandolers ni gent del camp,

us farem pagar car

l’hora que ens vau abandonar.

 

Perquè “allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”.

hivanramone

Vull el temps

Vull que passi el temps,
i quan aquest passi, volar.
Volar sent una serp
que, al matar el temps,
vola com un ocell.

Assaltar muntanyes,
assecar el mar.
Matar mil hores
per mai no haver de tornar.

Que el temps mai passa,
i quan passa ja és massa tard.
Viure dins l'ansa
d'aquell mariner sense mar.

Patir la pena de l'oblit,
el perdó mai exigit.
Viure sent perdiu,
I que viure mai no tingui sentit.


Iván G.

i què puc saber!

 

Què puc saber jo, que tinc dues vides prestades

i un ànima que vaig hipotecar per peces al diable per no haver-me de trencar tot sol.

Què pot saber aquell que va viure a la Lluna i les estrelles,

i les nits d’hivern etern no va voler cantar-li al Sol.

I què podria saber aquell nen, innocent i incomplet,

que mirava el pas del temps

com qui mira l’albada per primer cop.

I què podré saber mai jo,

que ara miro les onades del mar i ja no penso,

i que ja no crec en albades ni posades de sol.

Esperança

Que la mort us esperi contentes, atentes i disperses.

Que la lluna us cridi de dalt i no de baix.

Que el sol que us il·lumina els dies no desaparegui a mig matí.

Que el dolor i la nostàlgia no us espantin obrir el cor.

 

Que les ferides es curen cantant i llavors els mals de cap se’n van volant.

I la llavor que porteu dins eixirà, tornarà el cant d’ocell i la festa ha de sonar.

 

Que no us robin l’estiu, ni la tardor ni l’hivern.

Que la primavera sigui un nou començament que s’enlaira a volar amb el vent.

Les sirenes cantaran baix, els vaixells podran continuar.

Que t’embriagui l’aventura de no tornar enrere per plorar.

 

Que les ferides es curen cantant i llavors els mals de cap se’n van volant.

 I la llavor que porteu dins eixirà, tornarà el cant d’ocell i la festa ha de sonar

 

Que em miris a l’inrevés, al dret i de costat.

Que eixuguis la teva galta plena de llàgrimes amb la meva mà.

Que em miris de lluny, de prop i a mig camí.

Que em besis per tapar-me la boca quan acabo de cantar.

Éssers Eterns

I es van seure davant de l’infinit per postergar la seva eternitat individual; però alhora feta de la unió de dos cossos que eren místics el un per l’altre. 

I a la fi el foc del temps, fonent la seva passió en una xarxa de vidre al mes profund de l’univers, allà on no semblava arribar mai la llum; però que tots dos plegats la van portar per separat i fer de la foscor una reticència en la posteritat.

I allà els nous amants, mirant-se en paral·lel, buscant respostes en la seva pell. Es miraven curiosos, no sabien qui eren ben be. 

El foc semblava apagar-se per un instant, però de nou l’eternitat no els deixava marxar; i fonien els seus llavis en un petó descomunal que feia pell de gallina fins al més desesperançat.

I es buscaven, i no es trobaven. I cridaven l’un per l’altre, i habitaven en els seus cors una futura història de tornar-se a trobar. 

Il·luminaven les parets del pou fosc la cendres de la seva passió, i el mal s’irritava a cada pas; nos els deixava tornar-se a trobar. 

I ell escampava el fum pel nas; i ella, alta i esvelta, li tendia la ma. I superaven el mal, i al final es tronaven a retrobar. 

I l’infinit es feia petit i l’eternitat es començava a escurçar, perquè els dos amants es tronaven a forjar. 

Hiván Ramone

Ja no som

Que era el vent qui cridava.
Que era el temps que no esperava.
Havíem nascut per ser eterns,
havíem viscut per ser-hi al moment.

Ara el temps no ens espera,
ara la nit ja no ens vetlla.
El sol busca la lluna,
la lluna les estrelles.

I així la nostra trista estela,
s'apaga en l'ombra,
s'acaba en l'era.

I la sorra ho cobreix tot,
i l'oblit s'aferra al poc
que de mi queda al teu cor.

I aquí jo, buscant-me.
I aquí tu, oblidant-me.
I ja no som,
ara cadascú és per si sol.

Hiván Ramone