Éssers Eterns

I es van seure davant de l’infinit per postergar la seva eternitat individual; però alhora feta de la unió de dos cossos que eren místics el un per l’altre. 

I a la fi el foc del temps, fonent la seva passió en una xarxa de vidre al mes profund de l’univers, allà on no semblava arribar mai la llum; però que tots dos plegats la van portar per separat i fer de la foscor una reticència en la posteritat.

I allà els nous amants, mirant-se en paral·lel, buscant respostes en la seva pell. Es miraven curiosos, no sabien qui eren ben be. 

El foc semblava apagar-se per un instant, però de nou l’eternitat no els deixava marxar; i fonien els seus llavis en un petó descomunal que feia pell de gallina fins al més desesperançat.

I es buscaven, i no es trobaven. I cridaven l’un per l’altre, i habitaven en els seus cors una futura història de tornar-se a trobar. 

Il·luminaven les parets del pou fosc la cendres de la seva passió, i el mal s’irritava a cada pas; nos els deixava tornar-se a trobar. 

I ell escampava el fum pel nas; i ella, alta i esvelta, li tendia la ma. I superaven el mal, i al final es tronaven a retrobar. 

I l’infinit es feia petit i l’eternitat es començava a escurçar, perquè els dos amants es tronaven a forjar. 

Hiván Ramone