Tremolo amb veus i cap.
Canto himnes que em deixen anhelant
les hores de baixada del mar.
Ells venent la nostra invencibilitat,
travessant el portal de la seva eternitat.
El núvols negres, l’ombra fosca,
que escampa trons en aquesta vora.
I què és la mort?
Què és aquesta maleïda intuïció?
He perdut la dièresi i l’accent
i canto als ocells.
Aquests que esperen el vent,
el del canvi i l’avenir.
Que recorre enderrocant el nostre país.
I què és la mort?
Què és aquesta maleïda intuïció?
Que al cap porto una barretina,
espardenyes amb les betes,
faixa i escopeta.
Que venen amb armes
que degollen les entranyes.
Que patim la seva mort,
pel desig d’un nou món.
I arribem amb el cap alt
buscant trobar encerts
i la nostra eternitat.
I què és la mort?
Què és aquesta maleïda intuïció?
No sabem on s’esperen,
on s’amaguen les poetes.
Que les hem perdut la pista,
i ara no hi ha cants ni brisa.
I què és la mort?
Què és aquesta maleïda intuïció?
La de saber que res espera.
Que la vida és un llamp
que colpeja aquest camp
ple de roses i espines.
Nosaltres esperem l’avenir
d’un nou món que mai no arriba.
I què és la mort?
Què és aquesta maleïda intuïció?
Ara jec en aquest pou
ple d’ànimes perdudes.
Són les mortes que ens contemplen
mentre destruïm la vida.
I què és la mort?
Què és aquesta maleïda intuïció?
L’atzar dels tres dons,
aquests que mai predirem.
Ens ha deixat abandonats,
perduts al mar i a la deriva.
I de nou,
tremolo amb veus i cap.
Canto himnes que em deixen anhelant
les hores de baixada del mar.
Iván Garnelo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada