Vau vindre

Vau vindre la tardor passada, estàvem asseguts al voltant de la llar de foc. Vau picar la porta quan el sol s’havia amagat darrere les muntanyes llunyanes. Ja sabíem que vindríeu, amagats darrere la foscor a la que dona pas l’últim raig de llum, camuflats per les ombres del bosc antic, que tants mals ha suportat i al que tants mals totes li hem fet; però us amaga sempre, us dona espai pels vostres crims, i serà testimoni mil·lenari del vostre mal.

Em vau llençar al fons del camp, però seré cos de les flors en la primavera, i reviure davant la mort que us precedeix, com una tempesta refulgent i brillant que dona llum a la nit sense lluna.

Vau cremar la llar de foc, els records, el passat, el present i vau tancar la porta al futur. La resta, acovardits per la negra presència d’aquelles capes i aquells capells de brillantor enfosquida, han ofegat la seva veu darrere dels camps de blat cremats. I s’enfonsen també, lluny del temps que aquí els va portar.

Vau seguir camí, vau seguir cremant, trencant, assassinant. Però vam seguir dempeus, valentes i segures de que el futur camina inexorablement, amb pas ferm, per posar-vos al lloc on sempre deuríeu haver estat.

Però quan vau vindre la tardor passada, jo ja estava preparat.

Iván Garnelo