Les Vegades


– Passi, passi. [Va dir l’home de tap de suro i amb un somriure a la mà]

– Qui...Quinnn...Quines hores d’arribar, só...sósó....són aaa...aa....aquestes! [Va crida l’escombraire famèlic, mort de gana per la jota ruca]

– Per aquí cap de soca! [Aquest no sé qui era, però feia pudor a merda ensinistrada]

– Les claus, les claus! [Va exclamar el petit pèsol de sobre la tauleta de nit] Que la turmenta està a punt d’arribar i no li agrada haver d’esperar [Seguia el pèsol amb veu de tro cremat]

–Segui, si no plou.  [I no plovia, ben bé queien trossos de pa arrebossat en oli de meuca vella]
– I si plou? [Va dir-li ruboritzat]

– Si no plou, bon home, haurà d’anar-se’n, però a la merda, que avui és dilluns de pasqua.

– Però no som a la quaresma?

– Carnestoltes serà passat-ahir, just després de demà passat, no pateixi que li enviarem un burofax a la seva antiga direcció.

– Quina direcció? Cap al nord o el sud-est?

– A la taula de l’àtic, la de fusta de verge maria que ens va deixar la pobre àvia.

– Una dona sàvia, ben pentinada i quines galtes, de porc és clar, no vagi vostè a pensar coses incestuoses.

– Si, si, posava a la nota, en perfecte castellà albí que les ametlles estaven en un “cesto”. Les vam deixar a sota un arbre, per si volia acollir-les, perquè els ametllers de casa ja estan prou guarnits enguany i no accepten ametlles noves.

– Quina barra tu! Fa anys i panys que ho veig i no m’ho crec. Deuria ser per això que l’avi acollonava els nets amb els catalans de l’est, deia que eren com russos però de la mediterrània occidental.

-Efectivament, accidental va ser el part del meu dinovè fill, que no l’esperàvem tan d’hora ni tan tard, de fet ni ens vam assabentar de que venia. Jo estava a la fàbrica, fent cotó de “Las Américas SA”.

– Doncs li devien pagar uns bon[s]ous. Aquestes neules ja no són com les d’abans, que les feien de paparres vives i cucs morts. Ay quins temps! Quant ha passat ja?

– Si, l’hora, que ja fa tard vostè i l’esperen en la següent andana. Només haurà de travessar aquest modest desert de cent-mil kilòmetres rectangulars, perquè de quadrats ja no quedaven i aquí no som gens ni mica de triangles, excepte si son dels amorosos.

– Doncs ja quedem entesos, demà li truco per si trobo dubtes o dubtosos. Enviï l’ànec volant recte i a no més de 50 per hora, o a només 40 si no li ve de gust anar tan ràpid. I que arribi a dos quarts, abans la primera ratafia de la temporada passada.

-No pateixi, que l’equipatge com sempre li arribarà amb catorze dies de retard. La nostra empresa és fidel a les seves tradicions, no som la RENFE.

– A reveure doncs, ja li passaré la factura del ferrer.

– És clar! Ja li he dit que no pateixi, nosaltres deixem avís al S. Ferré i a la Sra. Guardia. Que ho han deixat tot enllestit pel seu assassinat.

– Quedi’s amb el canvi, que porto les butxaques plenes de forats i ja no m’hi caben més.

– Adeu Siau!

– Si la veu, diga-li “Adeu”, i que truqui per l’albada, que de ben segur encara estic fent nona i així ja no la molesto. I que dugui la verga de Berga, sucada en tomàquet i oli fi, sense all que després sempre repeteix. Bé, no, repetim, que és pels dos, o els tres. No erem quatre? Pot ser un de sól, si us plau? Sense sucre! Gràcies!

– I que no li faci mal l’escorbut que ha agafat, que sempre tira a sifilític en estius com aquests.

– Cap problema amb la comanda, posi mantega del Cadí i un xarrup de licor de panses al senyor del fons esquerre, que està llegint Paul Auster a un diari del dinou.

– Miri, ara haurà d’acompanyar a aquest mosso ben parit. – Era un home de tres palms i mig d’alçada.

– No tinc gens clar que ningú l’hagi parit bé, és un Mosso.

– Tranquil bon home, sóc gent de pau.

– Vingui, vingui, que ja som prou prou en aquest racó d’indigents mentals. A què es dedica vostè?

– Sóc lletrat de la Santa Audiència, vinc amb un telègraf de la Xina per vostè!

– Fantàstic! Algú que li serveixi en una tovallola setze ampolles de cava brut, que del net se’ns ha acabat. A quina hora arriba el tren?

– Això és una rodalia inconnexa. Aquí ve una “guagua” de matinada, i ja prou. Jo li recomano que miri a l’altra andana, allà hi ha una posta de correus que li informa del temps.

– Gràcies d’avant-mà, que d’avant-braç no puc que el vaig perdre en la guerra.

– Ah! Si!, em recordo com si fos ahir quan vaig néixer, que de fet diria que va ser ahir, perquè avui no ha pogut ser. Porto esperant setze dies, i trenta-dos hores per ser més exacte.

– Doncs això, que passi passi el següent...

– “Dotze jutges d’un jutjat, mengen fetge d’un penjat”.

– Fantàstic! Aquest al la creu més alta, la de per sobre del campanar. Allà podrà veure la meva obra, que la vam començar a l’abril del 1900 i aquí seguim, esperant els permisos per acabar.

 – Però jo ja m’havia portat la soca i un trabuc de casa. [Va dir un monjo que passava pel costat]

– No pateixi pare, que ja li farem els forats de les orelles nosaltres. [Van cridar fort un grup de nois ben pentinats]

– Sembla que ara sí, ja hi som totes, menys les que falten, però ja han arribat. Deixin les armes sota la taula, i disparin a qui no es mogui. Comencem la partida d’escacs.