Atram

Tot roman; 

la nit, el fred i la foscor.

Tot roman, 

el que fou i el que serà.

Tot roman, 

perquè romans tu al meu costat veient la nit i els estels, 

que abans, altres van mirar.

Tot roman, 

el nostre amor i la nostra vida plegats.

Romans tu les nits d’estiu i romans ara que arriba el Nadal.

Romandrà el fred, però per sobre, la calor de la nostra llar.

hivanramone 

Vull el temps

Vull que passi el temps,
i quan aquest passi, volar.
Volar sent una serp
que, al matar el temps,
vola com un ocell.

Assaltar muntanyes,
assecar el mar.
Matar mil hores
per mai no haver de tornar.

Que el temps mai passa,
i quan passa ja és massa tard.
Viure dins l'ansa
d'aquell mariner sense mar.

Patir la pena de l'oblit,
el perdó mai exigit.
Viure sent perdiu,
I que viure mai no tingui sentit.


Iván G.

Naftalina

 Lo ponzoñoso de las horas que transcurren anquilosadas entre los azulejos de un baño, es que nunca sabes cuándo pueden supurar entre las rayuelas que quedan dibujadas después de una noche de sexo desenfrenado, aderezado por el etilismo de las cervezas y ese whisky que se esconde en el fondo de los armarios; y también una lista terminable de drogas diversas que mejor no mencionaremos aquí.

Pero a pesar de lo negro de esos instantes, siempre ansié poder rozar mis yemas contra la estrechez de esas paredes marcadas con sangre de hace dos días, pues el olor a asesinato pasado siempre excita hasta a un muerto. Aunque, claro, los que son más frescos siempre influyen más a la hora de decidirse por el mejor desayuno.

Cabe destacar que siempre he tenido una tendencia enfermiza a rizarme las pestañas con naftalina caducada, y pintarme las puntas de los pelos del bigote con defecaciones animales todas las mañanas. Aunque aquella no ose tocar el neceser del maquillaje diurno, y para el nocturno ya iba con retraso. Era más cómodo, como todo el mundo sabe, mantenerse sentado en aquel retrete atascado que rebosaba un líquido viscoso e inodoro. Desde ese punto la perspectiva era más grandilocuente y menos ensordecedora.

Creo que aun tardé como media semana en darme cuenta de la situación, pero como siempre he ido con retraso, nunca le di la más mínima importancia a aquel insulso detalle: que mi cuerpo estaba yermo e hinchado en la esquina superior del baño.

Iván G.

i què puc saber!

 

Què puc saber jo, que tinc dues vides prestades

i un ànima que vaig hipotecar per peces al diable per no haver-me de trencar tot sol.

Què pot saber aquell que va viure a la Lluna i les estrelles,

i les nits d’hivern etern no va voler cantar-li al Sol.

I què podria saber aquell nen, innocent i incomplet,

que mirava el pas del temps

com qui mira l’albada per primer cop.

I què podré saber mai jo,

que ara miro les onades del mar i ja no penso,

i que ja no crec en albades ni posades de sol.

Esperança

Que la mort us esperi contentes, atentes i disperses.

Que la lluna us cridi de dalt i no de baix.

Que el sol que us il·lumina els dies no desaparegui a mig matí.

Que el dolor i la nostàlgia no us espantin obrir el cor.

 

Que les ferides es curen cantant i llavors els mals de cap se’n van volant.

I la llavor que porteu dins eixirà, tornarà el cant d’ocell i la festa ha de sonar.

 

Que no us robin l’estiu, ni la tardor ni l’hivern.

Que la primavera sigui un nou començament que s’enlaira a volar amb el vent.

Les sirenes cantaran baix, els vaixells podran continuar.

Que t’embriagui l’aventura de no tornar enrere per plorar.

 

Que les ferides es curen cantant i llavors els mals de cap se’n van volant.

 I la llavor que porteu dins eixirà, tornarà el cant d’ocell i la festa ha de sonar

 

Que em miris a l’inrevés, al dret i de costat.

Que eixuguis la teva galta plena de llàgrimes amb la meva mà.

Que em miris de lluny, de prop i a mig camí.

Que em besis per tapar-me la boca quan acabo de cantar.

Les Vegades

– Passi, passi. [Va dir l’home de tap de suro i amb un somriure a la mà]

– Qui...Quinnn...Quines hores d’arribar, só...sósó....són aaa...aa....aquestes! [Va crida l’escombraire famèlic, mort de gana per la jota ruca]

– Per aquí cap de soca! [Aquest no sé qui era, però feia pudor a merda ensinistrada]

– Les claus, les claus! [Va exclamar el petit pèsol de sobre la tauleta de nit] Que la turmenta està a punt d’arribar i no li agrada haver d’esperar [Seguia el pèsol amb veu de tro cremat]

–Segui, si no plou.  [I no plovia, ben bé queien trossos de pa arrebossat en oli de meuca vella]

– I si plou? [Va dir-li ruboritzat]

– Si no plou, bon home, haurà d’anar-se’n, però a la merda, que avui és dilluns de pasqua.

– Però no som a la quaresma?

– Carnestoltes serà passat-ahir, just després de demà passat, no pateixi que li enviarem un burofax a la seva antiga direcció.

– Quina direcció? Cap al nord o el sud-est?

– A la taula de l’àtic, la de fusta de verge maria que ens va deixar la pobre àvia.

– Una dona sàvia, ben pentinada i quines galtes, de porc és clar, no vagi vostè a pensar coses incestuoses.

– Si, si, posava a la nota, en perfecte castellà albí que les ametlles estaven en un “cesto”. Les vam deixar a sota un arbre, per si volia acollir-les, perquè els ametllers de casa ja estan prou guarnits enguany i no accepten ametlles noves.

– Quina barra tu! Fa anys i panys que ho veig i no m’ho crec. Deuria ser per això que l’avi acollonava els nets amb els catalans de l’est, deia que eren com russos però de la mediterrània occidental.

-Efectivament, accidental va ser el part del meu dinovè fill, que no l’esperàvem tan d’hora ni tan tard, de fet ni ens vam assabentar de que venia. Jo estava a la fàbrica, fent cotó de “Las Américas SA”.

– Doncs li devien pagar uns bon[s]ous. Aquestes neules ja no són com les d’abans, que les feien de paparres vives i cucs morts. Ay quins temps! Quant ha passat ja?

– Si, l’hora, que ja fa tard vostè i l’esperen en la següent andana. Només haurà de travessar aquest modest desert de cent-mil kilòmetres rectangulars, perquè de quadrats ja no quedaven i aquí no som gens ni mica de triangles, excepte si son dels amorosos.

– Doncs ja quedem entesos, demà li truco per si trobo dubtes o dubtosos. Enviï l’ànec volant recte i a no més de 50 per hora, o a només 40 si no li ve de gust anar tan ràpid. I que arribi a dos quarts, abans la primera ratafia de la temporada passada.

-No pateixi, que l’equipatge com sempre li arribarà amb catorze dies de retard. La nostra empresa és fidel a les seves tradicions, no som la RENFE.

– A reveure doncs, ja li passaré la factura del ferrer.

– És clar! Ja li he dit que no pateixi, nosaltres deixem avís al S. Ferré i a la Sra. Guardia. Que ho han deixat tot enllestit pel seu assassinat.

– Quedi’s amb el canvi, que porto les butxaques plenes de forats i ja no m’hi caben més.

– Adeu Siau!

– Si la veu, diga-li “Adeu”, i que truqui per l’albada, que de ben segur encara estic fent nona i així ja no la molesto. I que dugui la verga de Berga, sucada en tomàquet i oli fi, sense all que després sempre repeteix. Bé, no, repetim, que és pels dos, o els tres. No erem quatre? Pot ser un de sól, si us plau? Sense sucre! Gràcies!

– I que no li faci mal l’escorbut que ha agafat, que sempre tira a sifilític en estius com aquests.

– Cap problema amb la comanda, posi mantega del Cadí i un xarrup de licor de panses al senyor del fons esquerre, que està llegint Paul Auster a un diari del dinou.

– Miri, ara haurà d’acompanyar a aquest mosso ben parit. – Era un home de tres palms i mig d’alçada.

– No tinc gens clar que ningú l’hagi parit bé, és un Mosso.

– Tranquil bon home, sóc gent de pau.

– Vingui, vingui, que ja som prou prou en aquest racó d’indigents mentals. A què es dedica vostè?

– Sóc lletrat de la Santa Audiència, vinc amb un telègraf de la Xina per vostè!

– Fantàstic! Algú que li serveixi en una tovallola setze ampolles de cava brut, que del net se’ns ha acabat. A quina hora arriba el tren?

– Això és una rodalia inconnexa. Aquí ve una “guagua” de matinada, i ja prou. Jo li recomano que miri a l’altra andana, allà hi ha una posta de correus que li informa del temps.

– Gràcies d’avant-mà, que d’avant-braç no puc que el vaig perdre en la guerra.

– Ah! Si!, em recordo com si fos ahir quan vaig néixer, que de fet diria que va ser ahir, perquè avui no ha pogut ser. Porto esperant setze dies, i trenta-dos hores per ser més exacte.

– Doncs això, que passi passi el següent...

– “Dotze jutges d’un jutjat, mengen fetge d’un penjat”.

– Fantàstic! Aquest al la creu més alta, la de per sobre del campanar. Allà podrà veure la meva obra, que la vam començar a l’abril del 1900 i aquí seguim, esperant els permisos per acabar.

 – Però jo ja m’havia portat la soca i un trabuc de casa. [Va dir un monjo que passava pel costat]

– No pateixi pare, que ja li farem els forats de les orelles nosaltres. [Van cridar fort un grup de nois ben pentinats]

– Sembla que ara sí, ja hi som totes, menys les que falten, però ja han arribat. Deixin les armes sota la taula, i disparin a qui no es mogui. Comencem la partida d’escacs.

Apocalipsis

La soledad es inmensa en la casa y el pesar de las horas cae a plomo sobre la existencia del ser. Hedor a humano desvalido y obscuro. En la sombra hay monstruos, y se proyecta en cada rincón del espacio otrora vivo, ahora muerto.

Decaen los gigantes sueños de virtud, renacen los viejos miedos. Y con poco te hundes en la muerte en vida por no saber blandir la existencia en este tiempo que se te ha dado. Desánimo e imperfección infinitas bajo el orbe de la soledad que grita.

El silencio hace daño, blande en la carne del alma sus cuchillas de hielo seco y frío. Ahóganse los gritos del fondo bajo las olas del mar bravío interno. Hoy, todavía, la primavera no ha entrado por la puerta, se arraiga a mi lado un invierno eterno.

He roto todos los espejos, he tirado la cubertería. No puedo mirarme a los ojos, porque solo veo el vacío, la nada de Atreyu avanzando ferozmente desde el umbral sombrío que hay después del alma.

El canto de los pájaros taladra mis oídos y la luz del sol me quema las entrañas. Eso está significando que me acostumbro a la oscuridad, a la noche sin luna ni estrellas, al ocaso de mi espíritu, que me abandona en cada aliento que exhalo.

Regreso a Benedetti, a Neruda y a Sábato. Busco aplacar la feroz bestia que me aferra con fuerza a la negror. Me grito para dentro: “No te rindas, por favor no cedas”, pero me abandonan las fuerzas. Miro en la noche y veo como “tiritan, azules, los astros a lo lejos”; me doy cuenta de que yo también “puedo escribir los versos más tristes esta noche”.

Me derrumbo en la cama, llego a ella en sopor y adormecido. Bebo de mi mismo las aguas del sueño, el de los justos y los injustos. Me acurruco a mi lado, sorteando lo frío del lecho. No hay ruidos, no hay luz, solo se oye la nada. Me hundo en mis sueños, profundo, hondo. Mi último pensamiento: “¿Y si no despierto?”.

IG.