– Passi,
passi. [Va dir l’home de tap de suro i amb un somriure a la mà]
– Qui...Quinnn...Quines
hores d’arribar, só...sósó....són aaa...aa....aquestes! [Va crida
l’escombraire famèlic, mort de gana per la jota ruca]
– Per aquí cap
de soca! [Aquest no sé qui era, però feia pudor a merda ensinistrada]
– Les claus,
les claus! [Va exclamar el petit pèsol de sobre la tauleta de nit] Que
la turmenta està a punt d’arribar i no li agrada haver d’esperar [Seguia
el pèsol amb veu de tro cremat]
–Segui, si no
plou. [I no plovia, ben bé queien trossos de pa arrebossat en oli de meuca
vella]
– I si plou? [Va dir-li ruboritzat]
– Si no plou,
bon home, haurà d’anar-se’n, però a la merda, que avui és dilluns de pasqua.
– Però no som
a la quaresma?
– Carnestoltes
serà passat-ahir, just després de demà passat, no pateixi que li enviarem un
burofax a la seva antiga direcció.
– Quina direcció?
Cap al nord o el sud-est?
– A la taula
de l’àtic, la de fusta de verge maria que ens va deixar la pobre àvia.
– Una dona
sàvia, ben pentinada i quines galtes, de porc és clar, no vagi vostè a pensar
coses incestuoses.
– Si, si, posava
a la nota, en perfecte castellà albí que les ametlles estaven en un “cesto”. Les
vam deixar a sota un arbre, per si volia acollir-les, perquè els ametllers de
casa ja estan prou guarnits enguany i no accepten ametlles noves.
– Quina barra
tu! Fa anys i panys que ho veig i no m’ho crec. Deuria ser per això que l’avi
acollonava els nets amb els catalans de l’est, deia que eren com russos però de
la mediterrània occidental.
-Efectivament,
accidental va ser el part del meu dinovè fill, que no l’esperàvem tan d’hora ni
tan tard, de fet ni ens vam assabentar de que venia. Jo estava a la fàbrica,
fent cotó de “Las Américas SA”.
– Doncs li
devien pagar uns bon[s]ous. Aquestes neules ja no són com les d’abans, que les
feien de paparres vives i cucs morts. Ay quins temps! Quant ha passat ja?
– Si, l’hora,
que ja fa tard vostè i l’esperen en la següent andana. Només haurà de travessar
aquest modest desert de cent-mil kilòmetres rectangulars, perquè de quadrats ja
no quedaven i aquí no som gens ni mica de triangles, excepte si son dels
amorosos.
– Doncs ja
quedem entesos, demà li truco per si trobo dubtes o dubtosos. Enviï l’ànec
volant recte i a no més de 50 per hora, o a només 40 si no li ve de gust anar
tan ràpid. I que arribi a dos quarts, abans la primera ratafia de la temporada
passada.
-No pateixi,
que l’equipatge com sempre li arribarà amb catorze dies de retard. La nostra
empresa és fidel a les seves tradicions, no som la RENFE.
– A reveure
doncs, ja li passaré la factura del ferrer.
– És clar! Ja li he dit que no pateixi, nosaltres deixem avís al S.
Ferré i a la Sra. Guardia. Que ho han deixat tot enllestit pel seu assassinat.
– Quedi’s amb
el canvi, que porto les butxaques plenes de forats i ja no m’hi caben més.
– Adeu Siau!
– Si la veu,
diga-li “Adeu”, i que truqui per l’albada, que de ben segur encara estic fent
nona i així ja no la molesto. I que dugui la verga de Berga, sucada en tomàquet
i oli fi, sense all que després sempre repeteix. Bé, no, repetim, que és pels dos,
o els tres. No erem quatre? Pot ser un de sól, si us plau? Sense sucre!
Gràcies!
– I que no li
faci mal l’escorbut que ha agafat, que sempre tira a sifilític en estius com
aquests.
– Cap problema
amb la comanda, posi mantega del Cadí i un xarrup de licor de panses al senyor
del fons esquerre, que està llegint Paul Auster a un diari del dinou.
– Miri, ara
haurà d’acompanyar a aquest mosso ben parit. – Era un home de tres palms i mig d’alçada.
– No tinc gens
clar que ningú l’hagi parit bé, és un Mosso.
– Tranquil bon
home, sóc gent de pau.
– Vingui,
vingui, que ja som prou prou en aquest racó d’indigents mentals. A què es
dedica vostè?
– Sóc lletrat
de la Santa Audiència, vinc amb un telègraf de la Xina per vostè!
– Fantàstic! Algú que li serveixi en una tovallola setze ampolles de
cava brut, que del net se’ns ha acabat. A quina hora arriba el tren?
– Això és una
rodalia inconnexa. Aquí ve una “guagua” de matinada, i ja prou. Jo li recomano
que miri a l’altra andana, allà hi ha una posta de correus que li informa del
temps.
– Gràcies
d’avant-mà, que d’avant-braç no puc que el vaig perdre en la guerra.
– Ah! Si!, em recordo com si fos ahir quan vaig néixer, que de fet diria
que va ser ahir, perquè avui no ha pogut ser. Porto esperant setze dies, i
trenta-dos hores per ser més exacte.
– Doncs això, que passi passi el següent...
– “Dotze
jutges d’un jutjat, mengen fetge d’un penjat”.
– Fantàstic!
Aquest al la creu més alta, la de per sobre del campanar. Allà podrà veure la
meva obra, que la vam començar a l’abril del 1900 i aquí seguim, esperant els
permisos per acabar.
– Però jo ja m’havia portat la soca i un trabuc de casa. [Va dir un
monjo que passava pel costat]
– No pateixi
pare, que ja li farem els forats de les orelles nosaltres. [Van cridar fort un grup de nois ben
pentinats]
– Sembla que
ara sí, ja hi som totes, menys les que falten, però ja han arribat. Deixin les
armes sota la taula, i disparin a qui no es mogui. Comencem la partida
d’escacs.
